I de l’Ebola que en sabem avui?

Mai 1, 2015

L’Ebola era notícia diaria, de vàries pàgines quan hi havia una persona infectada a Madrid.

Bé.

Ara no h’hi ha cap notícia als diaris. Cap en setmanes.

Ja no hi ha infectats? Ja no hi ha gent que pateix? Famílies que veuen morir els seus fills? O pares? No hi ha dolor? No hi ha por? No hi ha necessitat d’actuació? De recursos? De solidaritat? De la nostra resposta?

Malhauradament… n’hi molt mil·lers d’afectats, de soferents, d’espantats,

Són dels nostres? Són germans nostres? Són dones i homes com nosaltres?

Ja ho diu Macaco, si somos hijos de un mismo Dios, por que los ojos se acostumbran a todo este dolor?.. a tanta indiferència, la globalització de la indiferència, com diu el Papa Francesc. Ells en parlen, i actuen, i jo vull afegir-m’hi.

Un país amb visió de futur

Abril 29, 2015

Ens preocupa l’atur. Preocupa el manteniment del Benestar. Preocupa el nivell d’assistència sanitària i de l’educació. En canvi, no preocupa la (baixíssima) natalitat. No preocupa, doncs, com es pagaran en el futur les pensions, o millor no preocupa com NO es pagarà, doncs és matemàticament insostenible si no creix la población. No hi haurà prou treballadors per pagar tants ancians. No tindrem pensions actuals, no tindrem l’assistència sanitària actual. No és ideología: són matemàtiques, per molt slogan polític (que suma zero).

Aquesta part d’Europa ha decidit no tenir fills: menys matrimonis, menys compromís, ménys fills, menys família, més individualisme, més materialisme, més consumisme, més benestar? BENESTAR? De debò?

Entra un nen a l’autobus i desperten somriures arreu. Un nen porta esperança. Un col·legi contagia il·lusió. Un germà és el millor regal. Tres germans no s’avorreixen mai, no calen joguines ni despeses ni viages…

Que ha enganyat un país que no té fills?

Quin misteri meravellós mou els pares de famílies nombroses?

El primer dia (que voldria) d’escola (text extret de l’original italià d’ Alessandro d’Avenia, blog “Prof 2.0”)

Abril 18, 2014

Què voldria haver sentit dir-me el primer dia d’escola pels meus professors (…)?

Les vacances? No. Les vacances dels meus companys? No. Ja ho sabria tot. Has d’estudiar? Serà difícil? Caldrà esforçar-se més? No, no gràcies. Ho sé. Per això sóc aquí, i a més per l’orella dels deures no hi sento. Digueu-me alguna cosa diferent, nova, perquè no comenci a avorrir-me des del primer moment, sinó que em vinguin ganes d’iniciar aquest any escolar. Per l’orella de la passió hi sento perfectament.

Demostreu-me que val la pena estar aquí un any sencer escoltant-vos. Digueu-me si us plau que tot això importa per a la vida de cada dia, que m’ajudarà a entendre millor el món i a mi mateix, que val la pena estar aquí. Demostreu-me sobretot, amb la vostra vida, que l’esforç que haig de fer pot omplir la meva vida com omple la vostra. Heu dedicat estudi, esforços i somnis per ensenyar-me la vostra matèria. Ara demostreu-me que tot és veritat, que sou mediadors d’una cosa desitjable i indispensable, que posseïu i voleu regalar-me. Demostreu-me que perdeu la son per ensenyar aquelles coses que –dieu- mereixen el meu esforç. Vull mirar bé els vostres ulls i si no brillen m’avorriré -us ho dic ara- i em dedicaré a altres coses. No podeu mentir-me. Si no hi creieu vosaltres, per què ho hauria de fer jo? I no em parleu dels vostres sous, dels sindicats, de la LOCE, dels vostres problemes familiars i sentimentals, dels vostres fracassos i de les vostres obsessions. No. Parleu-me de com estimeu la força del Sol que crema des de fa 5 bilions d’anys i transforma el seu hidrogen en llum, vida i energia. Digueu-me com succeeix aquest miracle que durarà almenys 5 bilions d’anys més. (…) Digueu-me com és possible que la rosa tingui els pètals disposats segons una proporció divina infalible. Expliqueu-me per què el cor és un múscul que batega involuntàriament i com s’ho fa l’ull per transformar la llum en imatges.

Hi ha tantes coses en aquest món que no sé i que vosaltres em podeu explicar, amb els ulls que us brillen, perquè només l’estupor coneix.

I conteu-me el misteri de l’home. Digueu-me com s’ho han fet els grecs per construir els seus temples que sembla que dialoguin amb els déus i com ho han fet els romans per unir bellesa i utilitat com ningú. I digueu-me el secret de l’home que crea bellesa i obliga a tots a millorar només amb el fet de respirar-la. Digueu-me com ho va fer Leonardo, Dante o Magallanes. Expliqueu-me el secret d’Einstein, de Gaudí i de Mozart. Si ho sabeu, digueu-m’ho.

Digueu-me com ho he de fer per decidir què fer de la meva vida, si no conec la dels altres. Com trobar la meva història si no tinc ni un bri de passió per aquelles que han marcat el món? Digueu-me per quina cosa puc jugar-me la vida. Però millor no; no m’ho digueu, ho vull decidir jo. Vosaltres feu-me veure el ventall de possibilitats. Ajudeu-me a descobrir els meus talents, les meves passions i els meus somnis. I recordeu que només ho aconseguireu si vosaltres també teniu somnis, projectes i passions. Altrament, com m’ho creuré? Recordeu-me que la meva vida és una vida irrepetible, feta per a la grandesa, i ajudeu-me a no acontentar-me de consumir petits plaers reals i virtuals que em satisfan al moment, però realment, per dins, m’avorreixen…

Poseu-me reptes, poseu a prova les meves millors qualitats. Registreu-les més enllà d’aquelles notes que al final sempre són les mateixes. Ajudeu-me a no enganyar-me, a no viure de somnis roses, però al mateix temps ensenyeu-me a somiar i a obtenir la paciència per realitzar els somnis, per convertir-los en projectes.

Ensenyeu-me a raonar perquè no prengui les meves idees de llocs comuns, del pensament dominant, del pensament no pensat. Ajudeu-me a ser lliure. Recordeu-me la unitat del saber i no m’expliqueu la unitat d’Itàlia. Estigueu units dins el claustre de professors: no parleu malament l’un de l’altre, mai, us ho prego. I recordeu-me com n’és de bonic aquest país. Parleu-me’n, feu-me venir ganes de descobrir tot allò que amaga abans de desitjar viatjar a Miami. Ensenyeu-me els llocs en comptes dels no-llocs.

I, si us plau, un últim favor: tingueu ben empresonat el cinisme dels traïdors. No m’amagueu les batalles, però feu-me fort per poder afrontar-les i no enverineu les meves esperances, abans inclús que les hagi concebudes.

Per això, un dia, us recordaré.

Vacances de veritat

Agost 16, 2012

Vacances! De les primeres de la meva vida professional. Aniré a l’aeroport a veure sortir avions i al delta del Llobregat me’n riuré del delta del Nil. Obriré el diari a la plaça del poble, paper a paper a l’ombra del til·ler. D’espectacle musical, escolliré cantar amb la coral de la parròquia, que omple l’esperit i no buida la butxaca. Faré, ben acompanyada, el camí de Sant Jaume des de Manresa a Igualada, amb parada profunda a Montserrat: m’aprimaré sense pagar gimnàs, prendré el sol i retrobaré el nord sense psicòleg. Agafaré un tren d’aquells que van a poc a poc: com més trigui, més converses tindré, més històries sentiré com a meves. Dedicaré unes hores a Càritas, un treball remunerat amb somriures, i em convertiré en milsomriurista.

Escric aquesta carta perquè compartir em fa feliç. I d’aquí un mes, a treballar de valent, amb més esperança.

I a la cris li van fer una rebuda espectacular

Juny 18, 2012

I a la crisi li van fer una rebuda espectacular: benvinguda siguis, que acabis amb negocis indignes (prostitució, armament), que matis els falsos deus (el progres indefinit, la religió del benestar a qualsevol preu), que acabis amb l’absurd de reclamar drets i no acceptar deures (dret a una vivenda a la platja? dret a aprobar sense estudiar? dret a aparcar on vulgui?), que esborris mil normatives inútils, que acomiadis funcionaris que no funcionen, que manis a la xatarra tant cotxe oficial, que tallis despeses de “señorito político”, que aturis l’invasió de ciment a la nostra costa, que frustris la megalomania dels grans alcaldes amb cervell petit; que ens facis oblidar els creuers al Caribs i redescobrir la processó del Carme de Cambrils. Que la riquesa que ambicionem sigui la del nostre paisatge, dels nostres pobles, de les nostres ànimes, la riquesa interior.

Llàstima que la crisi sigui  bona companya de l’atur. No tot és de color de rosa, sino que tota rosa té les seves espines.  I amb la benvinguda a la riquesa, expressarem a qui ajudi a superar l’atur, agraïment sincer. Agraïment a qui dona feina, a qui crea treball, a qui arrisca, a qui emprèn.

I agraïment etern a qui comparteix, a qui fa almoïna, a qui acompanya al dolorit, a qui trascendeix, a qui veu l’esperit més que la materia.

EuroVegas nosaltres sabem jugar millor

Juny 2, 2012

Un ric americà promet inversions relacionats amb el joc. Un joc ben particular, que amb els calers promesos porta silenciades tot tipus d’adiccions, ludopatía, prostitució, alcohol pesat, tabac… Alarmisme? Pregunteu a la Jonquera amb la inversió dels prostibuls i les seves conseqüències.

L’americà juga amb els egos i les necessitats dels nostres polítics i els seus rivals centrals, que s’afanyen a treballar i prometre al ric americà, fins i tot, canviar les lleis!

El traïdor sempre ha reclamat la seva recompensa. Un cop més, la mòrbida tendència a sacrificar el normal en benefici de l’anormal. Traïdor he dit: perquè traeix la nostra història, els nostres principis, i sobre tot, el nostre destí: el nostre destí de país del coneixement, de la innovació, de la cohesió social, del turisme de qualitat. Tot oblidat si podem atreure quatre duros d’un sultà modern.

I ens prendrem amb la resignació ovina dels materialistes que ens plantin una ruleta al centre de la senyera? De debò, estem en una crisi dura però allò que no podem perdre és l’honor, que no contabilitza al PIB de Catalunya, però té més valor que tots els productes produïts en molts anys, costa molt més de fer crèixer i molt menys de perdre. Idealismes? Els lladres tenen poc gust per l’honor. Tampoc en tenen massa qui ens ha ficat en aquesta crisi, i no dubtaria a repetir-ho en benefici propi. Honor, sí, com a sortida segura cap al creixement que val la pena. Juguem amb honor, no ens el juguem, si us plau.

Parlar clar, si us plau… i gràcies!

gener 28, 2012

Dret de parlar en tenim tots. Dret que ens parlin clar, sembla que no en tingui ningú. ¿Fem una repassada? El president de l’Estat abans de les eleccions. El capità d’un vaixell on es juguen la vida 4.000 persones. El futbolista que no recorda què ha fet al camp. La publicitat que ven somnis que no es fan mai realitat. Els participants de tants programes televisius de colors (rosa, negre, groc escàndol…). El constructor de vivendes sobre la qualitat dels materials. L’infidel amb el cònjuge, amb els fills, amb els parents. Per això, quan he sentit parlar el bisbe de Tarragona m’he sorprès. Molt positivament. Parla clar i català. ¿Que potser no fa enquestes per veure si cau bé un raonament? ¿No dissimula per protegir-se? ¿Està disposat a ser desqualificat per sempre? ¿No té por de perdre clientela? ¿No defuig les preguntes incòmodes amb còmodes respostes políticament correctes? Doncs jo li agraeixo de veritat la claredat. Ja tenim prou personatges giratoris, boirosos i aprofitats. I agrairia un debat d’idees, no una cridòria ni un tir al plat. I més quan els fets desgraciadament van molt més avançats que les paraules: els llegim en la secció de successos i haurien de fer-nos pensar i buscar entre tots vertaderes respostes constructives, i la religió (no totes, és ben clar) en té plenes d’esperança.

Polítiques miopes

Juny 16, 2011

Permeteu-me el to, no puc deixar de cridar com una adolescent (abans d’ahir encara ho era) quan veig certes hipocresies.

Per a la campanya tots els responsables es pentinen: hi ha fotos. Ja tenim rètols de preservatius als carrers, a l’institut, arreu. Quin goig, ara la iaia ja dormirà tranquil·la perquè l’Alba està preservada i cap semental s’haurà de parar a pensar què fa i què deixa de fer: barra lliure, carn barata, tots a la festa! El demà no existeix, el seny no es cotitza, és el plaer, és allò que es ven bé, però no cal veure qui paga la trencadissa?

Unes autoritats que planegen des de l’altura del seu melic, polítiques rodones, diuen, idees menudes com un condó, afegeixo, per molts milions que prometin i molts policies que persegueixin un fantasma que escapa, lògicament, al seu control.

Futur fotut. L’informe PISA ho diu un cop l’any, jo ho veig cada cap de setmana.I és una crida a treballar tots els dies de la setmana!

Més per al més bo (amb paraules destacades)

Juny 16, 2011

M’entristeix veure notícies doloroses. A més, si hi ha malícia humana, m’arriba a ferir. I m’omple d’esperança llegir notícies de generositat, sacrifici, feina ben feta. Caldria aplicar una discriminació positiva al mitjans de comunicació per aquest tipus de notícies. M’explico.

La resposta generosa de tants voluntaris a Haití que ja dura anys no es mereix més espai que els vestits d’una tal Gagá? El treball centenari dels missioners a Costa d’Ivori, que no marxen ni amb guerra civil, no s’ha de premiar amb més tinta que els conflictes bèl·lics de dues setmanes? El triomf d’un equip esportiu basat en el joc col·lectiu, sense egos ja té les pàgines assegurades. Un religiós que dona gratuïtament un ronyó bé val dos planes senceres, i si inicia una cadena de trasplants, tantes planes com donants!

La creació de llocs de treball i el seu manteniment enmig de la crisi, ¿no és mereix una foto més gran que la imatge de la cua de l’atur? I les famílies que esmorteixen, amb sacrificis personals, la crisi de tants fills, germans i parents, ¿no es guanyen unes ratlles més que els ERES corruptes?

Voto per una discriminació positiva, per unes planes sense fums, per un espai reservat per l’heroisme!

Discriminació positiva als “media”

Mai 22, 2011

M’entristeix veure notícies doloroses. A més, si hi ha malícia humana, m’arriba a ferir. I m’omple d’esperança llegir notícies de generositat, sacrifici, feina ben feta. Caldria aplicar una discriminació positiva al mitjans de comunicació per a aquest tipus de notícies. M’explico. La resposta generosa de tants voluntaris a Haití, que ja dura anys, no es mereix més espai que els vestits d’una tal Gaga? El treball centenari dels missioners a la Costa d’Ivori, que no marxen ni amb guerra civil, no s’ha de premiar amb més tinta que els conflictes bèl·lics de dues setmanes? El triomf d’un equip esportiu basat en el joc col·lectiu, sense egos… ja té les pàgines assegurades. Un religiós que dóna gratuïtament un ronyó bé val dos planes senceres, i si inicia una cadena de trasplantaments… tantes planes com donants! La creació de llocs de treball i el seu manteniment enmig de la crisi, no es mereixen una foto més gran que la imatge de la cua de l’atur? I les famílies que esmorteeixen, amb sacrificis personals, la crisi de tants fills, germans i parents, no es guanyen unes ratlles més que els ERO corruptes?


Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.