Polítiques miopes

Permeteu-me el to, no puc deixar de cridar com una adolescent (abans d’ahir encara ho era) quan veig certes hipocresies.

Per a la campanya tots els responsables es pentinen: hi ha fotos. Ja tenim rètols de preservatius als carrers, a l’institut, arreu. Quin goig, ara la iaia ja dormirà tranquil·la perquè l’Alba està preservada i cap semental s’haurà de parar a pensar què fa i què deixa de fer: barra lliure, carn barata, tots a la festa! El demà no existeix, el seny no es cotitza, és el plaer, és allò que es ven bé, però no cal veure qui paga la trencadissa?

Unes autoritats que planegen des de l’altura del seu melic, polítiques rodones, diuen, idees menudes com un condó, afegeixo, per molts milions que prometin i molts policies que persegueixin un fantasma que escapa, lògicament, al seu control.

Futur fotut. L’informe PISA ho diu un cop l’any, jo ho veig cada cap de setmana.I és una crida a treballar tots els dies de la setmana!

Discriminació positiva als “media”

M’entristeix veure notícies doloroses. A més, si hi ha malícia humana, m’arriba a ferir. I m’omple d’esperança llegir notícies de generositat, sacrifici, feina ben feta. Caldria aplicar una discriminació positiva al mitjans de comunicació per a aquest tipus de notícies. M’explico. La resposta generosa de tants voluntaris a Haití, que ja dura anys, no es mereix més espai que els vestits d’una tal Gaga? El treball centenari dels missioners a la Costa d’Ivori, que no marxen ni amb guerra civil, no s’ha de premiar amb més tinta que els conflictes bèl·lics de dues setmanes? El triomf d’un equip esportiu basat en el joc col·lectiu, sense egos… ja té les pàgines assegurades. Un religiós que dóna gratuïtament un ronyó bé val dos planes senceres, i si inicia una cadena de trasplantaments… tantes planes com donants! La creació de llocs de treball i el seu manteniment enmig de la crisi, no es mereixen una foto més gran que la imatge de la cua de l’atur? I les famílies que esmorteeixen, amb sacrificis personals, la crisi de tants fills, germans i parents, no es guanyen unes ratlles més que els ERO corruptes?

Europa, per una ignorant

Ho confesso, no sé distingir bé Comissió i Parlament Europeu, no sabria dir quins organismes són a Brussel·les i quins a Estrasburg, no puc definir el nombre dels comissaris europeus, i ignoro tantes coses més. Però sí veig clar que la unió d’Europa no rutlla. Tendeix a reduïr-se a qüestions econòmiques. No se m’escapa que tots demanen ajudes i no volen sentir a parlar de d’augmentar deures o aportacions. Tenen a la boca els drets humans però a les nostres carreteres no hi falten esclaves sexuals, les nostres platges hi ha pateres i ofegats, es talla la vida de fetus perfectament viables, s’expulsa a gent que ha vingut a treballar i ho ha demostrat, etc. Ignorant com em declaro, m’atreviria a dir que els dirigents d’Europa han perdut l’esperit dels pares de la unió, De Gasperi, Schuman i Adenauer (un italià, un alemany…com l’acudit), cristians convençuts (pot ser una clau del tema?), per quedar-se solament amb les reclamacions econòmiques i de protecció contra els no comunitaris. La por s’ha instal·lat (una altra clau?). Han deixat les paraules pels números i no poden donar rao de la unió. Ara bé, que no vinguin els apocalíptics: opino que estem millor que mai. Potser toca a la nostra generació retrobar les raons, l’esperit, per seguir avançant. Podem confiar en els polítics o hem d’anar a d’altres autoritats, morals, històriques, intel·lectuals, religioses?

Elogi de la crisi

Sóc jove (és la meva primera crisi) i potser ingènua. Permeteu-me l’atreviment.

 

Visca la crisi, mori l’opulència. Cal treballar dur, la butaca d’especulador era massa tova. Que engegui la Derbi , s’aturi la Kawa. Viatjarem al Delta de l’Ebre, no del Nil. Anirem al Pessebre vivent, no de bon vivant. Les titelles a la plaça eclipsen Euro Disney. Descobrim Olot, no Bangkok! Sense diners per benzina, fem cent viatges en bus. Res de caviar iraní, visca el calamar tarragoní . Ens divertim amb xerrades al bar, no amb creuers al mar.  Importa el cor, no el car. Benvinguda la cordialitat, no la rendibilitat. La confiança en el demà no són els zeros al banc sino la fe i la pau.

 

Potser ara no hi haurà diners per prostituir cap més dona; ni per cocaina corruptora de pobles; ni per armament destructiu, guerres i atacs preventius; ni pel cancer de ciment que devora la nostra costa; ni per pornografia, luxes obscens, festes boges i banquets etílics.

 

Aprendem a estalviar, a escurar i esperar? A estudiar i esforçar-nos? A conservar i crear llocs de treball? Aprendrem a valorar la feina i els productes dels nostres? La tasca dels voluntaris de Càritas? Dels emprenedors? Aprendrem a treballar pel veí? Aprendrem, de debò, a assaborir l’esperit?  

 

Jana Macià Modolell