Hi havia una vegada una nena que vivía en el país dels xalets, les subvencions i els liftings. La gent treballava fins als 55, rebia una prejubilació i viatjava a Singapur per celebrar-ho amb champagne francés. El més burro firmava una recalificació i es feia un megapabelló esportiu com a arc de triomf.
Els nois venien els terrenys de l’empresa de l’avi, i, generosos, obrien un museu on contractaven els parents, per xatejar la resta de la seva vida: una peça més del museu. Als banquets d’empresa, s’engreixava a base de força porc, i tot seguit pagaven bestieses per tractaments estètics… sense resultat. Els habitants del país dels xalets pensaven que tot el món era igual. Estaven cofois de l’èxit de la seva política social.
Tot d’una, de terres llunyanes (és sempre culpa dels altres) va arribar un drac anomenat crisi. I tot va canviar.
Llavors la nena va aprendre a esforçar-se, a treballar, es va comprar un seat, un piset, es va casar, va dir “per sempre, fins que la mort ens separi”. Estalviaven plegats per estiuejar a la plana de Vic. Quan els anava bé, feien excursions a Núria, fins i tot a Olot! Van tenir familia nombrosa,és a dir, més de tres fills, uns quants més.
Necessitaven calerons i la imaginació va funcionar: negoci telemàtic al canto. Una nova empreseta, que creixia. No hi havia Audis, mansions ni liftings, pobrets, sino molta feina. El dissabte es treballa, en familia; diumenge és dia de festa, en familia. I al final de l’any encara quedaven diners per càritas, per gent necessitada de fora del país dels xalets, que, ves per on, també existeix.
Varen pasar els anys, els xalets es van rovellar i al barri, van fer un monument al drac, sense oblidar-se el Sant Jordi que el venç.
Bloc a poc: bona lletra 