I a la cris li van fer una rebuda espectacular

I a la crisi li van fer una rebuda espectacular: benvinguda siguis, que acabis amb negocis indignes (prostitució, armament), que matis els falsos deus (el progres indefinit, la religió del benestar a qualsevol preu), que acabis amb l’absurd de reclamar drets i no acceptar deures (dret a una vivenda a la platja? dret a aprobar sense estudiar? dret a aparcar on vulgui?), que esborris mil normatives inútils, que acomiadis funcionaris que no funcionen, que manis a la xatarra tant cotxe oficial, que tallis despeses de “señorito político”, que aturis l’invasió de ciment a la nostra costa, que frustris la megalomania dels grans alcaldes amb cervell petit; que ens facis oblidar els creuers al Caribs i redescobrir la processó del Carme de Cambrils. Que la riquesa que ambicionem sigui la del nostre paisatge, dels nostres pobles, de les nostres ànimes, la riquesa interior.

Llàstima que la crisi sigui  bona companya de l’atur. No tot és de color de rosa, sino que tota rosa té les seves espines.  I amb la benvinguda a la riquesa, expressarem a qui ajudi a superar l’atur, agraïment sincer. Agraïment a qui dona feina, a qui crea treball, a qui arrisca, a qui emprèn.

I agraïment etern a qui comparteix, a qui fa almoïna, a qui acompanya al dolorit, a qui trascendeix, a qui veu l’esperit més que la materia.

EuroVegas nosaltres sabem jugar millor

Un ric americà promet inversions relacionats amb el joc. Un joc ben particular, que amb els calers promesos porta silenciades tot tipus d’adiccions, ludopatía, prostitució, alcohol pesat, tabac… Alarmisme? Pregunteu a la Jonquera amb la inversió dels prostibuls i les seves conseqüències.

L’americà juga amb els egos i les necessitats dels nostres polítics i els seus rivals centrals, que s’afanyen a treballar i prometre al ric americà, fins i tot, canviar les lleis!

El traïdor sempre ha reclamat la seva recompensa. Un cop més, la mòrbida tendència a sacrificar el normal en benefici de l’anormal. Traïdor he dit: perquè traeix la nostra història, els nostres principis, i sobre tot, el nostre destí: el nostre destí de país del coneixement, de la innovació, de la cohesió social, del turisme de qualitat. Tot oblidat si podem atreure quatre duros d’un sultà modern.

I ens prendrem amb la resignació ovina dels materialistes que ens plantin una ruleta al centre de la senyera? De debò, estem en una crisi dura però allò que no podem perdre és l’honor, que no contabilitza al PIB de Catalunya, però té més valor que tots els productes produïts en molts anys, costa molt més de fer crèixer i molt menys de perdre. Idealismes? Els lladres tenen poc gust per l’honor. Tampoc en tenen massa qui ens ha ficat en aquesta crisi, i no dubtaria a repetir-ho en benefici propi. Honor, sí, com a sortida segura cap al creixement que val la pena. Juguem amb honor, no ens el juguem, si us plau.