L’Alícia al país dels xalets, liftings, prejubilacions..

Hi havia una vegada una nena que vivía en el país dels xalets, les subvencions  i els liftings. La gent treballava fins als 55, rebia una prejubilació i viatjava a Singapur per celebrar-ho amb champagne francés. El més burro firmava una recalificació i es feia un megapabelló esportiu com a arc de triomf.

Els nois venien els terrenys de l’empresa de l’avi, i, generosos, obrien un museu on contractaven els parents, per xatejar la resta de la seva vida: una peça més del museu. Als banquets d’empresa, s’engreixava a base de força porc, i tot seguit pagaven bestieses per tractaments estètics… sense resultat. Els habitants del país dels xalets pensaven que tot el món era igual. Estaven cofois de l’èxit de la seva política social.

Tot d’una, de terres llunyanes (és sempre culpa dels altres) va arribar un drac anomenat crisi. I tot va canviar.

Llavors la nena va aprendre a esforçar-se, a treballar, es va comprar un seat, un piset, es va casar, va dir “per sempre, fins que la mort ens separi”. Estalviaven plegats per estiuejar a la plana de Vic. Quan els anava bé, feien excursions a Núria, fins i tot a Olot! Van tenir familia nombrosa,és a dir, més de tres fills, uns quants més.

Necessitaven calerons i la imaginació va funcionar: negoci telemàtic al canto. Una nova empreseta, que creixia. No hi havia Audis, mansions ni liftings, pobrets, sino molta feina. El dissabte es treballa, en familia;  diumenge és dia de festa, en familia. I al final de l’any encara quedaven diners per càritas, per gent necessitada de fora del país dels xalets, que, ves per on, també existeix.

Varen pasar els anys, els xalets es van rovellar i al barri, van fer un monument al drac, sense oblidar-se el Sant Jordi que el venç.

Disminuïts… al centre de l’actualitat?

La realitat informativa em fa voltar el cap. Potser és la calor que s’afegeix a la escudella informativa. No sé si m’equivoco però la veig centrada en  futbolistes (quan no xuten), polítics (que semblen de vacances), braus (quan a casa nostra ja eren gairebé inexistents) i productes de consum (ara que tothom es queixa de la crisi). El pitjor és que el meu avi es mareja de debò.

Però, sorpresa! Resulta que el Papa ve a Barcelona, per decisió personal, i a més de beneir la Sagrada Família (permeteu-me que parli de la cerimònia obviant l’AVE) té previst visitar un centre d’educació de joves amb síndrome de Down. Sincerament: ha estat la gran alegria informativa. No sé explicar allò que m’ha fet sentir. Serà la generositat que reconec en un vell de vuitanta-cinc anys (es diu aviat), la força de la seva fe, l’esperança que demostra en cada persona, malalta o no, el caire juvenil de preferir els joves als polítics, poderosos, gent-de-portada-i-flaixos, la lleugeresa de qui va impulsat pel vent de l’esperit …. O tot plegat.

Visca aquells de nosaltres que tinguin síndrome de Down, i qui els acompanya!

Rebutjo i reivindico

Rebutjo les dietes miracle, les ficcions dermoestètiques, la obligatorietat del gimnàs: reivindico el carrer per còrrer i el camp per respirar.

Rebutjo ingerir alcohol i substàncies per oblidar o desconnectar, reivindico la memòria i la bona companyia.

Rebutjo obtenir el millor per a mi, reivindico donar el millor de mi.

Rebutjo recórrer a píl·loles del dia després. Rebutjo el manament de comprar preservatius. Em nego a finançar farmacèutiques. Reivindico el sexe natural, i esperar la persona de qui no m’hauré de protegir.

Rebutjo consumir perquè està bé de preu. Rebutjo comprar perquè es una novetat. Reivindico reciclar. Reivindico fer durar

Rebutjo anar a la platja xopa de cremes i la sorra passiva: reivindico el mar i la muntanya.

Rebutjo l’ajuda per comprar cotxe, i també els pressuposts  per l’avortament. Reivindico la bicicleta, el transport públic i l’adopció.

Rebutjo fer-se del Barça la nit de Champions, reivindico ser-ho guanyi o perdi.

Rebutjo l’obligació de l’unisex, reivindico l’educació femenina.

Rebutjo que mani qui paga, reivindico allò que Déu mani.

Barcelona: ciutat o parc temàtic?

Barcelona no és una ciutat, ens l’han convertit en un parc temàtic. És impossible circular-hi sense que t’impacti la vista la presència d’un bus –o obús– turístic. Impossible passejar pel port sense ser arrossegat per exèrcits acabats de desempaquetar d’un creuer. Impossible resar a Santa Maria del Mar sense que els flaixos t’enlluernin. Impossible resistir enfront de la invasió de hooligans o de Harley Davidson o d’orientals de raça Nikon… Proposo declarar la setmana lliure de turistes: espatllar l’AVE –no rodalies–, crear caos de maletes al Prat, embussar la A-7, declarar una emergència sanitària al port… ¡I gaudir de la ciutat sense foranis!

Europa, per una ignorant

Ho confesso, no sé distingir bé Comissió i Parlament Europeu, no sabria dir quins organismes són a Brussel·les i quins a Estrasburg, no puc definir el nombre dels comissaris europeus, i ignoro tantes coses més. Però sí veig clar que la unió d’Europa no rutlla. Tendeix a reduïr-se a qüestions econòmiques. No se m’escapa que tots demanen ajudes i no volen sentir a parlar de d’augmentar deures o aportacions. Tenen a la boca els drets humans però a les nostres carreteres no hi falten esclaves sexuals, les nostres platges hi ha pateres i ofegats, es talla la vida de fetus perfectament viables, s’expulsa a gent que ha vingut a treballar i ho ha demostrat, etc. Ignorant com em declaro, m’atreviria a dir que els dirigents d’Europa han perdut l’esperit dels pares de la unió, De Gasperi, Schuman i Adenauer (un italià, un alemany…com l’acudit), cristians convençuts (pot ser una clau del tema?), per quedar-se solament amb les reclamacions econòmiques i de protecció contra els no comunitaris. La por s’ha instal·lat (una altra clau?). Han deixat les paraules pels números i no poden donar rao de la unió. Ara bé, que no vinguin els apocalíptics: opino que estem millor que mai. Potser toca a la nostra generació retrobar les raons, l’esperit, per seguir avançant. Podem confiar en els polítics o hem d’anar a d’altres autoritats, morals, històriques, intel·lectuals, religioses?

Elogi de la crisi

Sóc jove (és la meva primera crisi) i potser ingènua. Permeteu-me l’atreviment.

 

Visca la crisi, mori l’opulència. Cal treballar dur, la butaca d’especulador era massa tova. Que engegui la Derbi , s’aturi la Kawa. Viatjarem al Delta de l’Ebre, no del Nil. Anirem al Pessebre vivent, no de bon vivant. Les titelles a la plaça eclipsen Euro Disney. Descobrim Olot, no Bangkok! Sense diners per benzina, fem cent viatges en bus. Res de caviar iraní, visca el calamar tarragoní . Ens divertim amb xerrades al bar, no amb creuers al mar.  Importa el cor, no el car. Benvinguda la cordialitat, no la rendibilitat. La confiança en el demà no són els zeros al banc sino la fe i la pau.

 

Potser ara no hi haurà diners per prostituir cap més dona; ni per cocaina corruptora de pobles; ni per armament destructiu, guerres i atacs preventius; ni pel cancer de ciment que devora la nostra costa; ni per pornografia, luxes obscens, festes boges i banquets etílics.

 

Aprendem a estalviar, a escurar i esperar? A estudiar i esforçar-nos? A conservar i crear llocs de treball? Aprendrem a valorar la feina i els productes dels nostres? La tasca dels voluntaris de Càritas? Dels emprenedors? Aprendrem a treballar pel veí? Aprendrem, de debò, a assaborir l’esperit?  

 

Jana Macià Modolell