Parlar clar, si us plau… i gràcies!

Dret de parlar en tenim tots. Dret que ens parlin clar, sembla que no en tingui ningú. ¿Fem una repassada? El president de l’Estat abans de les eleccions. El capità d’un vaixell on es juguen la vida 4.000 persones. El futbolista que no recorda què ha fet al camp. La publicitat que ven somnis que no es fan mai realitat. Els participants de tants programes televisius de colors (rosa, negre, groc escàndol…). El constructor de vivendes sobre la qualitat dels materials. L’infidel amb el cònjuge, amb els fills, amb els parents. Per això, quan he sentit parlar el bisbe de Tarragona m’he sorprès. Molt positivament. Parla clar i català. ¿Que potser no fa enquestes per veure si cau bé un raonament? ¿No dissimula per protegir-se? ¿Està disposat a ser desqualificat per sempre? ¿No té por de perdre clientela? ¿No defuig les preguntes incòmodes amb còmodes respostes políticament correctes? Doncs jo li agraeixo de veritat la claredat. Ja tenim prou personatges giratoris, boirosos i aprofitats. I agrairia un debat d’idees, no una cridòria ni un tir al plat. I més quan els fets desgraciadament van molt més avançats que les paraules: els llegim en la secció de successos i haurien de fer-nos pensar i buscar entre tots vertaderes respostes constructives, i la religió (no totes, és ben clar) en té plenes d’esperança.