I a la crisi li van fer una rebuda espectacular: benvinguda siguis, que acabis amb negocis indignes (prostitució, armament), que matis els falsos deus (el progres indefinit, la religió del benestar a qualsevol preu), que acabis amb l’absurd de reclamar drets i no acceptar deures (dret a una vivenda a la platja? dret a aprobar sense estudiar? dret a aparcar on vulgui?), que esborris mil normatives inútils, que acomiadis funcionaris que no funcionen, que manis a la xatarra tant cotxe oficial, que tallis despeses de “señorito político”, que aturis l’invasió de ciment a la nostra costa, que frustris la megalomania dels grans alcaldes amb cervell petit; que ens facis oblidar els creuers al Caribs i redescobrir la processó del Carme de Cambrils. Que la riquesa que ambicionem sigui la del nostre paisatge, dels nostres pobles, de les nostres ànimes, la riquesa interior.
Llàstima que la crisi sigui bona companya de l’atur. No tot és de color de rosa, sino que tota rosa té les seves espines. I amb la benvinguda a la riquesa, expressarem a qui ajudi a superar l’atur, agraïment sincer. Agraïment a qui dona feina, a qui crea treball, a qui arrisca, a qui emprèn.
I agraïment etern a qui comparteix, a qui fa almoïna, a qui acompanya al dolorit, a qui trascendeix, a qui veu l’esperit més que la materia.
Bloc a poc: bona lletra 