El primer dia (que voldria) d’escola (text extret de l’original italià d’ Alessandro d’Avenia, blog “Prof 2.0”)

Què voldria haver sentit dir-me el primer dia d’escola pels meus professors (…)?

Les vacances? No. Les vacances dels meus companys? No. Ja ho sabria tot. Has d’estudiar? Serà difícil? Caldrà esforçar-se més? No, no gràcies. Ho sé. Per això sóc aquí, i a més per l’orella dels deures no hi sento. Digueu-me alguna cosa diferent, nova, perquè no comenci a avorrir-me des del primer moment, sinó que em vinguin ganes d’iniciar aquest any escolar. Per l’orella de la passió hi sento perfectament.

Demostreu-me que val la pena estar aquí un any sencer escoltant-vos. Digueu-me si us plau que tot això importa per a la vida de cada dia, que m’ajudarà a entendre millor el món i a mi mateix, que val la pena estar aquí. Demostreu-me sobretot, amb la vostra vida, que l’esforç que haig de fer pot omplir la meva vida com omple la vostra. Heu dedicat estudi, esforços i somnis per ensenyar-me la vostra matèria. Ara demostreu-me que tot és veritat, que sou mediadors d’una cosa desitjable i indispensable, que posseïu i voleu regalar-me. Demostreu-me que perdeu la son per ensenyar aquelles coses que –dieu- mereixen el meu esforç. Vull mirar bé els vostres ulls i si no brillen m’avorriré -us ho dic ara- i em dedicaré a altres coses. No podeu mentir-me. Si no hi creieu vosaltres, per què ho hauria de fer jo? I no em parleu dels vostres sous, dels sindicats, de la LOCE, dels vostres problemes familiars i sentimentals, dels vostres fracassos i de les vostres obsessions. No. Parleu-me de com estimeu la força del Sol que crema des de fa 5 bilions d’anys i transforma el seu hidrogen en llum, vida i energia. Digueu-me com succeeix aquest miracle que durarà almenys 5 bilions d’anys més. (…) Digueu-me com és possible que la rosa tingui els pètals disposats segons una proporció divina infalible. Expliqueu-me per què el cor és un múscul que batega involuntàriament i com s’ho fa l’ull per transformar la llum en imatges.

Hi ha tantes coses en aquest món que no sé i que vosaltres em podeu explicar, amb els ulls que us brillen, perquè només l’estupor coneix.

I conteu-me el misteri de l’home. Digueu-me com s’ho han fet els grecs per construir els seus temples que sembla que dialoguin amb els déus i com ho han fet els romans per unir bellesa i utilitat com ningú. I digueu-me el secret de l’home que crea bellesa i obliga a tots a millorar només amb el fet de respirar-la. Digueu-me com ho va fer Leonardo, Dante o Magallanes. Expliqueu-me el secret d’Einstein, de Gaudí i de Mozart. Si ho sabeu, digueu-m’ho.

Digueu-me com ho he de fer per decidir què fer de la meva vida, si no conec la dels altres. Com trobar la meva història si no tinc ni un bri de passió per aquelles que han marcat el món? Digueu-me per quina cosa puc jugar-me la vida. Però millor no; no m’ho digueu, ho vull decidir jo. Vosaltres feu-me veure el ventall de possibilitats. Ajudeu-me a descobrir els meus talents, les meves passions i els meus somnis. I recordeu que només ho aconseguireu si vosaltres també teniu somnis, projectes i passions. Altrament, com m’ho creuré? Recordeu-me que la meva vida és una vida irrepetible, feta per a la grandesa, i ajudeu-me a no acontentar-me de consumir petits plaers reals i virtuals que em satisfan al moment, però realment, per dins, m’avorreixen…

Poseu-me reptes, poseu a prova les meves millors qualitats. Registreu-les més enllà d’aquelles notes que al final sempre són les mateixes. Ajudeu-me a no enganyar-me, a no viure de somnis roses, però al mateix temps ensenyeu-me a somiar i a obtenir la paciència per realitzar els somnis, per convertir-los en projectes.

Ensenyeu-me a raonar perquè no prengui les meves idees de llocs comuns, del pensament dominant, del pensament no pensat. Ajudeu-me a ser lliure. Recordeu-me la unitat del saber i no m’expliqueu la unitat d’Itàlia. Estigueu units dins el claustre de professors: no parleu malament l’un de l’altre, mai, us ho prego. I recordeu-me com n’és de bonic aquest país. Parleu-me’n, feu-me venir ganes de descobrir tot allò que amaga abans de desitjar viatjar a Miami. Ensenyeu-me els llocs en comptes dels no-llocs.

I, si us plau, un últim favor: tingueu ben empresonat el cinisme dels traïdors. No m’amagueu les batalles, però feu-me fort per poder afrontar-les i no enverineu les meves esperances, abans inclús que les hagi concebudes.

Per això, un dia, us recordaré.