Parlar clar, si us plau… i gràcies!

Dret de parlar en tenim tots. Dret que ens parlin clar, sembla que no en tingui ningú. ¿Fem una repassada? El president de l’Estat abans de les eleccions. El capità d’un vaixell on es juguen la vida 4.000 persones. El futbolista que no recorda què ha fet al camp. La publicitat que ven somnis que no es fan mai realitat. Els participants de tants programes televisius de colors (rosa, negre, groc escàndol…). El constructor de vivendes sobre la qualitat dels materials. L’infidel amb el cònjuge, amb els fills, amb els parents. Per això, quan he sentit parlar el bisbe de Tarragona m’he sorprès. Molt positivament. Parla clar i català. ¿Que potser no fa enquestes per veure si cau bé un raonament? ¿No dissimula per protegir-se? ¿Està disposat a ser desqualificat per sempre? ¿No té por de perdre clientela? ¿No defuig les preguntes incòmodes amb còmodes respostes políticament correctes? Doncs jo li agraeixo de veritat la claredat. Ja tenim prou personatges giratoris, boirosos i aprofitats. I agrairia un debat d’idees, no una cridòria ni un tir al plat. I més quan els fets desgraciadament van molt més avançats que les paraules: els llegim en la secció de successos i haurien de fer-nos pensar i buscar entre tots vertaderes respostes constructives, i la religió (no totes, és ben clar) en té plenes d’esperança.

Polítiques miopes

Permeteu-me el to, no puc deixar de cridar com una adolescent (abans d’ahir encara ho era) quan veig certes hipocresies.

Per a la campanya tots els responsables es pentinen: hi ha fotos. Ja tenim rètols de preservatius als carrers, a l’institut, arreu. Quin goig, ara la iaia ja dormirà tranquil·la perquè l’Alba està preservada i cap semental s’haurà de parar a pensar què fa i què deixa de fer: barra lliure, carn barata, tots a la festa! El demà no existeix, el seny no es cotitza, és el plaer, és allò que es ven bé, però no cal veure qui paga la trencadissa?

Unes autoritats que planegen des de l’altura del seu melic, polítiques rodones, diuen, idees menudes com un condó, afegeixo, per molts milions que prometin i molts policies que persegueixin un fantasma que escapa, lògicament, al seu control.

Futur fotut. L’informe PISA ho diu un cop l’any, jo ho veig cada cap de setmana.I és una crida a treballar tots els dies de la setmana!

Més per al més bo (amb paraules destacades)

M’entristeix veure notícies doloroses. A més, si hi ha malícia humana, m’arriba a ferir. I m’omple d’esperança llegir notícies de generositat, sacrifici, feina ben feta. Caldria aplicar una discriminació positiva al mitjans de comunicació per aquest tipus de notícies. M’explico.

La resposta generosa de tants voluntaris a Haití que ja dura anys no es mereix més espai que els vestits d’una tal Gagá? El treball centenari dels missioners a Costa d’Ivori, que no marxen ni amb guerra civil, no s’ha de premiar amb més tinta que els conflictes bèl·lics de dues setmanes? El triomf d’un equip esportiu basat en el joc col·lectiu, sense egos ja té les pàgines assegurades. Un religiós que dona gratuïtament un ronyó bé val dos planes senceres, i si inicia una cadena de trasplants, tantes planes com donants!

La creació de llocs de treball i el seu manteniment enmig de la crisi, ¿no és mereix una foto més gran que la imatge de la cua de l’atur? I les famílies que esmorteixen, amb sacrificis personals, la crisi de tants fills, germans i parents, ¿no es guanyen unes ratlles més que els ERES corruptes?

Voto per una discriminació positiva, per unes planes sense fums, per un espai reservat per l’heroisme!

Discriminació positiva als “media”

M’entristeix veure notícies doloroses. A més, si hi ha malícia humana, m’arriba a ferir. I m’omple d’esperança llegir notícies de generositat, sacrifici, feina ben feta. Caldria aplicar una discriminació positiva al mitjans de comunicació per a aquest tipus de notícies. M’explico. La resposta generosa de tants voluntaris a Haití, que ja dura anys, no es mereix més espai que els vestits d’una tal Gaga? El treball centenari dels missioners a la Costa d’Ivori, que no marxen ni amb guerra civil, no s’ha de premiar amb més tinta que els conflictes bèl·lics de dues setmanes? El triomf d’un equip esportiu basat en el joc col·lectiu, sense egos… ja té les pàgines assegurades. Un religiós que dóna gratuïtament un ronyó bé val dos planes senceres, i si inicia una cadena de trasplantaments… tantes planes com donants! La creació de llocs de treball i el seu manteniment enmig de la crisi, no es mereixen una foto més gran que la imatge de la cua de l’atur? I les famílies que esmorteeixen, amb sacrificis personals, la crisi de tants fills, germans i parents, no es guanyen unes ratlles més que els ERO corruptes?

L’Alícia al país dels xalets, liftings, prejubilacions..

Hi havia una vegada una nena que vivía en el país dels xalets, les subvencions  i els liftings. La gent treballava fins als 55, rebia una prejubilació i viatjava a Singapur per celebrar-ho amb champagne francés. El més burro firmava una recalificació i es feia un megapabelló esportiu com a arc de triomf.

Els nois venien els terrenys de l’empresa de l’avi, i, generosos, obrien un museu on contractaven els parents, per xatejar la resta de la seva vida: una peça més del museu. Als banquets d’empresa, s’engreixava a base de força porc, i tot seguit pagaven bestieses per tractaments estètics… sense resultat. Els habitants del país dels xalets pensaven que tot el món era igual. Estaven cofois de l’èxit de la seva política social.

Tot d’una, de terres llunyanes (és sempre culpa dels altres) va arribar un drac anomenat crisi. I tot va canviar.

Llavors la nena va aprendre a esforçar-se, a treballar, es va comprar un seat, un piset, es va casar, va dir “per sempre, fins que la mort ens separi”. Estalviaven plegats per estiuejar a la plana de Vic. Quan els anava bé, feien excursions a Núria, fins i tot a Olot! Van tenir familia nombrosa,és a dir, més de tres fills, uns quants més.

Necessitaven calerons i la imaginació va funcionar: negoci telemàtic al canto. Una nova empreseta, que creixia. No hi havia Audis, mansions ni liftings, pobrets, sino molta feina. El dissabte es treballa, en familia;  diumenge és dia de festa, en familia. I al final de l’any encara quedaven diners per càritas, per gent necessitada de fora del país dels xalets, que, ves per on, també existeix.

Varen pasar els anys, els xalets es van rovellar i al barri, van fer un monument al drac, sense oblidar-se el Sant Jordi que el venç.

Disminuïts… al centre de l’actualitat?

La realitat informativa em fa voltar el cap. Potser és la calor que s’afegeix a la escudella informativa. No sé si m’equivoco però la veig centrada en  futbolistes (quan no xuten), polítics (que semblen de vacances), braus (quan a casa nostra ja eren gairebé inexistents) i productes de consum (ara que tothom es queixa de la crisi). El pitjor és que el meu avi es mareja de debò.

Però, sorpresa! Resulta que el Papa ve a Barcelona, per decisió personal, i a més de beneir la Sagrada Família (permeteu-me que parli de la cerimònia obviant l’AVE) té previst visitar un centre d’educació de joves amb síndrome de Down. Sincerament: ha estat la gran alegria informativa. No sé explicar allò que m’ha fet sentir. Serà la generositat que reconec en un vell de vuitanta-cinc anys (es diu aviat), la força de la seva fe, l’esperança que demostra en cada persona, malalta o no, el caire juvenil de preferir els joves als polítics, poderosos, gent-de-portada-i-flaixos, la lleugeresa de qui va impulsat pel vent de l’esperit …. O tot plegat.

Visca aquells de nosaltres que tinguin síndrome de Down, i qui els acompanya!

Rebutjo i reivindico

Rebutjo les dietes miracle, les ficcions dermoestètiques, la obligatorietat del gimnàs: reivindico el carrer per còrrer i el camp per respirar.

Rebutjo ingerir alcohol i substàncies per oblidar o desconnectar, reivindico la memòria i la bona companyia.

Rebutjo obtenir el millor per a mi, reivindico donar el millor de mi.

Rebutjo recórrer a píl·loles del dia després. Rebutjo el manament de comprar preservatius. Em nego a finançar farmacèutiques. Reivindico el sexe natural, i esperar la persona de qui no m’hauré de protegir.

Rebutjo consumir perquè està bé de preu. Rebutjo comprar perquè es una novetat. Reivindico reciclar. Reivindico fer durar

Rebutjo anar a la platja xopa de cremes i la sorra passiva: reivindico el mar i la muntanya.

Rebutjo l’ajuda per comprar cotxe, i també els pressuposts  per l’avortament. Reivindico la bicicleta, el transport públic i l’adopció.

Rebutjo fer-se del Barça la nit de Champions, reivindico ser-ho guanyi o perdi.

Rebutjo l’obligació de l’unisex, reivindico l’educació femenina.

Rebutjo que mani qui paga, reivindico allò que Déu mani.

Barcelona: ciutat o parc temàtic?

Barcelona no és una ciutat, ens l’han convertit en un parc temàtic. És impossible circular-hi sense que t’impacti la vista la presència d’un bus –o obús– turístic. Impossible passejar pel port sense ser arrossegat per exèrcits acabats de desempaquetar d’un creuer. Impossible resar a Santa Maria del Mar sense que els flaixos t’enlluernin. Impossible resistir enfront de la invasió de hooligans o de Harley Davidson o d’orientals de raça Nikon… Proposo declarar la setmana lliure de turistes: espatllar l’AVE –no rodalies–, crear caos de maletes al Prat, embussar la A-7, declarar una emergència sanitària al port… ¡I gaudir de la ciutat sense foranis!

Europa, per una ignorant

Ho confesso, no sé distingir bé Comissió i Parlament Europeu, no sabria dir quins organismes són a Brussel·les i quins a Estrasburg, no puc definir el nombre dels comissaris europeus, i ignoro tantes coses més. Però sí veig clar que la unió d’Europa no rutlla. Tendeix a reduïr-se a qüestions econòmiques. No se m’escapa que tots demanen ajudes i no volen sentir a parlar de d’augmentar deures o aportacions. Tenen a la boca els drets humans però a les nostres carreteres no hi falten esclaves sexuals, les nostres platges hi ha pateres i ofegats, es talla la vida de fetus perfectament viables, s’expulsa a gent que ha vingut a treballar i ho ha demostrat, etc. Ignorant com em declaro, m’atreviria a dir que els dirigents d’Europa han perdut l’esperit dels pares de la unió, De Gasperi, Schuman i Adenauer (un italià, un alemany…com l’acudit), cristians convençuts (pot ser una clau del tema?), per quedar-se solament amb les reclamacions econòmiques i de protecció contra els no comunitaris. La por s’ha instal·lat (una altra clau?). Han deixat les paraules pels números i no poden donar rao de la unió. Ara bé, que no vinguin els apocalíptics: opino que estem millor que mai. Potser toca a la nostra generació retrobar les raons, l’esperit, per seguir avançant. Podem confiar en els polítics o hem d’anar a d’altres autoritats, morals, històriques, intel·lectuals, religioses?

Elogi de la crisi

Sóc jove (és la meva primera crisi) i potser ingènua. Permeteu-me l’atreviment.

 

Visca la crisi, mori l’opulència. Cal treballar dur, la butaca d’especulador era massa tova. Que engegui la Derbi , s’aturi la Kawa. Viatjarem al Delta de l’Ebre, no del Nil. Anirem al Pessebre vivent, no de bon vivant. Les titelles a la plaça eclipsen Euro Disney. Descobrim Olot, no Bangkok! Sense diners per benzina, fem cent viatges en bus. Res de caviar iraní, visca el calamar tarragoní . Ens divertim amb xerrades al bar, no amb creuers al mar.  Importa el cor, no el car. Benvinguda la cordialitat, no la rendibilitat. La confiança en el demà no són els zeros al banc sino la fe i la pau.

 

Potser ara no hi haurà diners per prostituir cap més dona; ni per cocaina corruptora de pobles; ni per armament destructiu, guerres i atacs preventius; ni pel cancer de ciment que devora la nostra costa; ni per pornografia, luxes obscens, festes boges i banquets etílics.

 

Aprendem a estalviar, a escurar i esperar? A estudiar i esforçar-nos? A conservar i crear llocs de treball? Aprendrem a valorar la feina i els productes dels nostres? La tasca dels voluntaris de Càritas? Dels emprenedors? Aprendrem a treballar pel veí? Aprendrem, de debò, a assaborir l’esperit?  

 

Jana Macià Modolell